Interactius

Interactivitat i bases per l’aprenentatge:
o Requereix una predisposició per part dels visitants, i no una obligatorietat.
o Connectar amb els interessos i les idees prèvies del visitants.
o Cal una pregunta prèvia i posterior (saps que aquí dins hi ha més de 500 bitxos? ) així nosaltres tenim una predisposició.
o Requereix un component lúdic.
o Cal una motivació interna i/o externa per a participar-hi.
o Suposa l’activació de mecanismes i processos interns (nostre cap).
o Necessitat de resposta immediata.
o Implica reestructuració o canvi cognitiu.
o N’ha de resultar un impacte, un aprenentatge a curt, mig o llarg termini.
Les estratègies i els processos:
o Formular preguntes i problemes.
o Comparar i establir relacions.
o Localitzar i extraure informació.
o Descriure.
o Classificar.
o Justificar.
o Identificar.
o Analogia i comparació.
o Exemples i anècdotes.
o Sorpresa, metàfora, memòria, reflexió, provocació, error, contradicció, presa de decisions, discussió, imaginació, planificació, intuïció.
El recursos:
o Segons els processos interns que s’activen: manual, mental i emocional (els anglesos li diuen les 3 H).
o Processos segons ritme o intensitat: alta o baixa.
o Processos segons origen: voluntari (intrínsec) o involuntari (extrínsec, amb sensors).
o Processos segons estructura interna: autònoma o guiada.
o Processos segons els destinataris: individual, grupal, intergrupal.









La meva experiència en aquest sentit és força minsa. Una cosa és un mòdul de baixa intensitat en el que n’hi ha prou pitjant un botó però no em sembla veritablement que s’aprofiti el potencial que te el fer participar el visitant d’aquesta manera. Pitjant el botó del llom d’aquests llibres s’accedia a la informació sobre ells però és simplement una manera diferent de fer un text. Més atraient i original però un text al cap i a la fi.

Un joc interessant és el del Troppenmuseum. Al estar en holandès era difícil fer-lo funcionar adequadament però es tractava de dur un vaixell per diversos ports i carregar i descarregar mercaderies. De quina altra manera s’explica el comerç del segle XVII? De moltes , però aquesta és una de molt bona ja que demana que et fixis en el port al que has d’anar, què carregar i on dur-ho.



Una altre interactiu curiós el vaig trobar al museu d’art Singer Laren. Mitjançant una pantalla es podia escollir una pintura per projectar a una pantalla més gran posada a la paret de la sala. Al fer aquest joc de substitucions, havies de dir quina es canviava per la que tu havies escollit, et fixaves en totes les obres que apareixien. Simplement un joc però era com un resum de tot el museu i encara puc recordar algunes de les imatges que em van cridar l’atenció al haver de decidir quina m’agradava per posar. Encara que l’única informació que transmetia era l’època, el tema i l’autor i res més.




Al jaciment danès de Lejre es poden fer estades en les que t’immergeixes per complet en l’Edat del Ferro i has de viure segons se sap que ho feien llavors. Això serà un interactiu d’altíssima intensitat.

Audiovisuals

La funció d’un audiovisual és:
o Contextualitzar l’objecte.
o Explicar processos.
o Ajudar a evocar una realitat que no és present (impactar emocionalment).

Les imatges arriben d’una manera molt directe i usades amb d’altres estratègies poden tenir un impacte major. Al Museu Tèxtil i de la Indumentària hi havia diversos audiovisuals, alguns mostrant imatges de desfilades de moda, ja que aquest era el tema i es feia impossible fer-ne en directe d’altres ajudant a crear la realitat d’una desfilada en la què el visitant era el protagonista. En un passadís ple d’imatges de gent mirant-te, es tractava d’arribar fins al final on en una pantalla hi havia els fotògrafs enlluernant-te amb els flashos. De cap altra manera et pots fer a la idea del que se sent.

Un audiovisual pot colpir-te molt directament si per exemple, es tracta de mostrar algun fet, sobretot si és impactant, com una guerra, una qüestió de drets humans o un accident, amb un bon guió i on es vegi un primer pla d’algú que ho visqués, hi ha moltes possibilitats de despertar les emocions del visitant, moment que s’ha d’aprofitar per enviar-li el missatge a transmetre.

Un bon exemple és el de la imatge d’un museu berlinès, on un exreclús polític explicava el perquè del seu empresonament. L’escenografia reproduïnt la cel·la d’una presó contextualitzava el missatge de l’audiovisual. La porta entreoberta era el reclam, ningú es resisitia a fer-hi un cop d’ull!

El fet també es pot donar a l’inrevès, l’audiovisual pot fer la funció contextualitzadora, a manera d’escenografia, però amb els avantatges de no necesitar tant d’espai, comptar amb personatges reals, poder fer reproduccions molt més fidels suposo amb menys pressupost.
L’exemple del Jardí de Quint Licini a Badalona, mostra les restes d’una piscina a les parets de la qual es projecta l’aigua i al voltant el que seria la casa i els seus habitants. La imatge completada amb els sons de converses reals i d’ambient permet interpretar el que devia ser el forat que ara es veu.

De vegades, però no s’acaba d’entendre el perquè d’un audiovisual. Sembla que toca posar-ne, potser perque les pantalles són atraients. Però això no vol dir que el contingut no importi. Tornant al Museu Tèxtil, a la zona que reproduïa el backstage d’una desfilada hi havia unes pantalles penjades. La veritat és que no recordo què mostraven però se m’acud que haurien pogut mostrar l’ambient de multitud i corredisses d’un backsatge de debó.

Escenografies

S’entén com tots els elements visuals que conformen una escenificació, poden ser corporis (decorat, figures, mobiliari), o no com la il·luminació. Aquestes poden ser destinades a representacions de teatre, cine, exposicions...
Objectiu de les escenografies:
o Recrear, replicar, evocar el context original dels objectes, una realitat que no està present al museu.
o Acompanyar l’objecte.
o Engrandir allò que és molt petit.
o Rèplica exacte.
Tipologies:
Mínima, conceptual o molt complexa i variant.
Capacitat de transmetre idees amb detalla molt petits = molt realista.
Molt abstracte, que només evoqui una idea (maleta blanca dins de passadís = viatge.
Espais:
Escenografies d’interiors (aparadors, teatres, museus, exposicions).
Escenografies d’exteriors (materials adequats per la intempèrie).

Les escenografies són dels elements més atraients d’una exposició. Solen ser comprensibles per a la majoria dels visitants, permeten, amb un cop d’ull, captar moltíssima informació.
Es diu que una imatge val més que mil paraules però una escenografia en val un milió. Pots intentar explicar com era un menjador als anys seixanta, mostrar-ne fotos però si el reprodueixes ja està. En el cas de la foto, Geffrye Museum a Londres, l’escenografia és l’objecte a mostrar i a explicar. Els objectes que apareixen són completament comprensibles.
No passa sempre el mateix, per exemple visitant una trinxera. No estem familiaritzats amb el concepte ni les seves parts i usos. La imatge mostra una txabola a les trinxeres reconstruïdes vora Vilalba dels Arcs. La intervenció arqueològica recuperà el 2005 prop de 200 metres de trinxeres amb diferents elements constructius per tal de què tingui l’aspecte més semblant al del moment de la construcció, de manera que el visitant pugui reviure el que passà sense cap mena d’element que destorbi ja que la informació se situa en faristols fora de la trinxera. En aquest sentit el discurs se centra en aspectes bèl·lics generals de la Guerra Civil deixant de banda qualsevol element que permeti interpretar la situació de les persones que eren a les trinxeres així com la funció d’aquestes i de l’espai en el que estan.
Tenint una magnífica reconstrucció sense aprofitar. Els visitants no són capaços d’interpretar, sí que hi ha l’aspecte vivencial i tot això però se’n podria treure molt més suc i fer-ho encara més satisfactori per al visitant.

El Text

Textos
Un TEXT és un conjunt de paraules articulades que formen el contingut d’un escrit, fent un discurs unitari, amb intenció de comunicar un missatge.
Els textos es divideixen segons la finalitat, l'estructura, el gènere i els interlocutors. Les modalitats principals són:
o Descriptius
o Narratiu
o Expositiu
o Predictiu
o Argumentatiu

Ubicació.
o En el conjunt de l’exposició
o En cada àmbit (relacionat amb el guió museològic = idees, mirar nivells de lectura, delimitar l’espai físic, definir temes en espai o subtemes...)
o En cada panell i element relacionat (cartel•les)
Missatge a transmetre.
o Transmetre uns idea / concepte
o 7+-2 (màxim 7 idees i 2 cap a dalt o a baix)
o Significatiu
o Nivells de lectura
o Concreció (10 línies de text genèric)
o Presentació de la idea: local / llunyà, concret / abstracte...
Aspectes de caràcter formal
o Nivell de lectura (títols, colors... identificar-ho de forma gràfica
o Tipografia ( visibilitat, comprensió...)
o Color - Material (no tots els materials són bons (vinils...)
Recursos associats
o Altres textos
o Imatges estètiques (gràfiques, fotos, esquemes...)
o Recursos escenogràfics (rèpliques, maquetes, atrezzo...)
o Recursos audiovisuals.
o Recursos interactius (fitxes per aixecar).
o Recursos virtuals.
o Material de difusió (tríptics...)
Atenció al públic.
o Nivell de lectura.
o Temps destinat a la lectura.
o Diversitat de públics (idiomes, estils, geografia...)
Totes aquestes premisses haurien de dirigir el disseny d’un text de manera que el resultat fos el més adient: que l’usuari vulgui acostar-se al text, que el pugui llegir amb total comoditat, que entengui allò que es vol transmetre, que estigui còmode...
En els textos hi ha aquella informació que algú creu que és fonamental i generalment aquest algú, parlant en l’àmbit artístic, sol ser un conservador, un especialista en la matèria que no pensa, perquè no és la seva feina, en el punt de partida del la gent a qui anirà dirigit el text. Es produeixen així confusions. Per exemple en una exposició sobre pintura i escultura romànica a les carteles a més de la datació i del possible tema in formaven del procediment pictòric posant “Tremp”. Automàticament els visitants se sorprenien de veure la riquesa artística de Tremp, al Pallars Jussà. Haurien marxat plenament convençuts d’aquesta idea. És una informació mal plantejada ja que els visitants no tenien eines per interpretar la informació. Cal cert temps per entendre l’organització d’una cartel•la quan no ho fas sovint. Identificar quina informació es refereix a l’autor (nom, datacions, lloc de naixement i mort), quina a l’obra (títol, datació, lloc de procedència, procediment pictòric, número d’inventari).
Sovint les institucions prenen un model de text o de cartela i l’utilitzen indiscriminadament per a qualsevol exposició. Hi ha temes dels que en podem tenir informació prèvia però hi ha temes molt apartats de la nostra quotidianitat i pels que s’hauria de plantejar un text amb informació de base. No és el mateix dir que l’objecte és una “pintura a l’oli” que un “quipu”, terme que la majoria de la gent no pot identificar.
Una altra qüestió és si tota aquesta informació cal sempre. Al veure una obra d’art, automàticament vas a la cartel•la a llegir una informació que se t’oblida al minut quan passes a una altra peça i que sovint no serveix per a entendre-la millor. Que et diguin que un personatge es Santa Bàrbara serveix relativament per poc. Seria més interessant poder entendre com se sap qui es, cosa que no s’explica mai i seria interessant poder tenir aquesta eina per interpretar.
Un ús sorprenent del text que no m’havia plantejat és un text que no serveix per a ser llegit, sinó que pretén donar una imatge de quantitat. A l’exposició sobre l’Apartheid al final hi havia textos que empaperaven les parets amb dades dels morts intentant travessar l’estret de Gibraltar. Es podrien haver resumit en una sola xifra, però no hauria tingut el mateix impacte en el visitant pel que fa a prendre consciència de la quantitat. Una xifra és massa abstracte.
Per transmetre la informació que hi ha rere el text no cal llegir-lo, per mi un alleujament.






Un altre exemple interessant és el text menú, del que pots triar llegir el que vulguis, una frase aquí i una altra més enllà. En realitat era tot un seguit de fets significatius inconnexos així que permetia aquesta lectura.


Caure en el pecat del text és força habitual, es volen dir moltes coses enlloc d’orientar, donar les informacions més útils per a què el visitant pugui fer el seu propi camí, però quan aquest ja ha acabat no serveix de res trobar-te amb el text explicatiu.